Un espai web és un corpus textual. És una unitat de sentit, un concepte, una història. Ho és com ho és un llibre de George RR Martin, una pel·lícula, un anunci de condons, una compareixença de premsa o una cançó dels Herois de la Katalunya Interior.
Cadascun dels diferents corpus textuals anomenats requereix talents o oficis diferents. Cadascun d'ells és construït per mitjà de processos diferents i, també, diferents unitats de sentit. A la pel·lícula tenim l'escena com a unitat de sentit, en Martin té els paràgrafs i els Herois de la Katalunya Interior tenen les estrofes.
La naturalesa multimèdia de l'entorn web, però, ens obliga a combinar aquestes diverses disciplines i unitats de sentit per arribar a construir aquest "tot" que és un espai web. És per això que abans de comunicar-li a algú "vull una web" cal tenir apunt la resposta a la següent pregunta: "i què hi vols explicar?". "Ah, no ho sé" no computa com a resposta vàlida.
Quan el grup de música, la companyia de teatre, el petit comerç o la mitjana empresa es plantegen seriosament la seva presència a l'entorn web, primerament, el què cal és saber què vol explicar-hi. "De què anirà la nostra web?"
Imaginar-ho en termes d'història és més fàcil potser. "De què va aquesta web?". "Va de nosaltres" podria ser una resposta. Però la següent pregunta que et faig és "i a part de vosaltres, a qui li interessa?". Quan responguis aquesta pregunta ja sabràs per a qui estàs fent aquesta "historia" i ja podràs plantejar-te què i potser, fins i tot, com explicar-la.
El nostre paper, el dels comunicadors, en l'entorn web ha estat menystingut fins al moment. Ha estat un entorn dominat per artesans (tècnics informàtics) i artistes (dissenyadors), com va passar amb el cine al cap del temps, cal donar pas a aquella gent que entenem l'espai web com un tot. Com un tot al servei d'una història.
A vegades és millor invertir en una petita assessoria que tirar els diners al vent. Els espais web són un producte propi del terreny de la comunicació.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indústria cultural. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Indústria cultural. Mostrar tots els missatges
dimarts, 19 de juny del 2012
dimecres, 11 de gener del 2012
Ètica dels mitjans: Els calers del futbol
Tota aquesta parrafada és part d'un treball que he fet per un curs anomenat "Media Ethics". Com sempre vaig a última hora i per guanyar temps l'he escrit en català i ara l'he de traduir per entregar-lo.
Pel meu treball he buscat un tema del qual no tinc una opinió formada. Tinc una lleugera sospita però en el moment que escric aquesta introducció no estic en condició de defensar cap de les dues postures amb força i arguments clars. Finalment he deixat de banda temes dels quals tinc una clara i inamovible opinió com per exemple la absoluta manca d'ètica que demostren els mitjans centre-europeus quan justifiquen en nom de no sé ben bé què l'actual govern antidemocràtic instaurat per la banca a Grècia. He estat buscant molts temes però al final tots eren de tall polític. Finalment, un dia buscant quina quantitat de diners ha injectat el govern espanyol a la banca per compar-ho amb els diners que ara diuen que falten, se'm va ocórrer un tema del que he parlat mil vegades i mai m'he posicionat clarament: “És una vergonya el que cobren els futbolistes”, “Com pot ser que pel fitxatge d'un jugador es paguin tants milions d'euros?” Sóc un gran aficionat al futbol però també m'esgarrifo quan sento les quantitats de diners que mou el futbol, tanmateix, entenc que la indústria de l'entreteniment sol moure aquestes quantitats de diners i el futbol, a dia d'avui, és indústria de l'entreteniment. Així doncs, aquesta serà meva pregunta: És ètic que el futbol mogui tants diners?
Per reduir el camp de recerca agafaré dos exemples que utilitzaré durant tot l'assaig com a referència: El meu equip Futbol Club Barcelona i la competició que segueixo amb més emoció: La UEFA Champions League.
La temporada 2011/2012 el meu equip Futbol Club Barcelona (Barça) va guanyar la UEFA Champions League (CL). La final va ser contra el Manchester United. La temporada 2009/2010 la final va ser la mateixa Barça contra Manchester United i per primera vegada la CL va superar en audiència la Super Bowl americana1. Més de 200 canals de més de 50 països retransmeten la CL arreu del món2. Duran la passada edició de la CL els equips participants es van repartir €754.1m en concepte de drets televisius3. D'aquests el Barça en va rebre €51m. El fitxatge més important del barça aquest any ha estat el del català Cesc Fabregas. El cost de l'operació ha estat de €29M més €10M de variables. El jugador cobrarà 6 milions d'euros cada temporada. Però d'on surten tots aquests diners? Dels patrocinadors directes i de les televisions d'arreu del món. I perquè les televisions inverteixen aquests diners en obtenir els drets de la CL? Perquè la CL és un contingut audiovisual que atreu molta audiència. Això significa grans oportunitats publicitàries. Per exemple, un anunci de 30 segons durant la darrera final de la CL es pagava de mitja a 200.000₤ (242.233€) Sky Sports, per exemple, (cadena britànica) va ingressar 10 milions de lliures en concepte de publicitat emetent aquest partit4.
Cal entendre la UEFA Champions League com un gran esdeveniment del món de l'entreteniment i l'espectacle. És en aquest lloc on les xifres que acabo de mencionar cobren sentit. La indústria de l'entreteniment mou molts diners i és en aquest context, en el que un videojoc com Call of Duty genera un bilió de Dòlars en vendes5 o en el que un actor de 22 anys com Daniel Radcliffe
guanya 41 milions de dòlars durant l'any 20096 que el sou de Cesc Fabregas o Messi (€10.5m) i els drets televisius no desentonen.
Ara bé, si comparem el preu d'una entrada a tribuna per un Barça Real Madrid és de 251€7 o els 200.000€ que Leo Messi guanya cada setmana amb el salari mínim interprofessional al Regne d'Espanya (641,40€) els números són una insultants.
Com ja he dit en la introducció no tinc una opinió formada. Anem a veure que me'n diu la caixa de Potter.
El fet analitzat és que en l'actual context del model econòmic imperant les xifres que provenen del món del futbol poden semblar immorals. Com pot un país permetre que les jubilades no arribin a final de més i que un jove de 22 anys cobri 200.000€ setmanals pel fet de tenir una condició física i psicològica excel·lent i disposar d'habilitats especials jugant amb una pilota? La diferència potser és que molt poca gent o ningú es preocupa d'aquella iaia concreta mentre que el jove de 22 anys té 109 milions de persones mirant-lo i esperant quelcom meravellós d'ell. Ens trobem davant un cas de forta controvèrsia.
Professionalment el dilema es resol ràpidament. El futbol, o la Champions League en aquest cas, és un producte excel·lent que té un fort seguiment arreu d'Europa i del món en general. Els sous dels futbolistes són part d'una escala salarial. Que un jugador xuti una pilota mig metre més a la dreta o a l'esquerra omple converses arreu del continent, omple pàgines de diaris, omple minuts de televisió i ràdio, genera il·lusió, expectació i tot això genera molts llocs de treball. Des del jardiner del camp, al camioner de la distribuïdora de begudes que subministra l'estadi, passant pel noi que talla les entrades o la senyora de la neteja del diari esportiu. No oblidem el munt de maquinetes d'afaitar i cotxes que es venen a les mitges parts dels partits.
El punt de vista professional ens fa canviar l'enfocament moral ja que un cop exposat el fet que el salari dels jugadors o els números vertiginosos del futbol formen part d'una indústria gegant que mou bilions seria ingenu contraposar el sou dels futbolistes amb les condicions de la gent empobrida durant els darrers anys. En tot cas, la contraposició hauria de ser entre “La indústria de l'entreteniment i la justícia social” i això, irremeiablement a qüestionar-nos el sistema econòmic vigent. Vull dir que una crítica al salari que percep una estrella del futbol sinó va acompanyada d'una crítica a l'industria de l'entreteniment en general és un gran acte de cinisme.
Els principis i la moralitat cristiana que regenta la meva cultura fan injustificable el patiment dels indefensos: Nens i avis. I la situació econòmica del meu país està colpejant amb força aquesta gent. Els principis judeo-cristians que regenten les cultures de la riba nord del mediterrani requereixen que aquell que pot i té ajudi aquell que no pot ni té. Possiblement és per això que el meu equip té un acord amb UNICEF i amb diverses fundacions pro-infants. No podem restar impassibles davant aquesta violació de la pròpia moral i intentem compensar-ho amb accions com aquesta. Una actitud molt Aristotèlica.
En aquest cas els meus valors morals i professionals xoquen. Entren en conflicte. Però regirant entre els diversos principis tractats durant el curs em recolzaré en el principi de Mill per assegurar que en mig del capitalisme és del tot ètic el sou que perceben els futbolistes i els diners que mou aquest gran espectacle. El futbol només és una part de la indústria en la que pretenc fer carrera. Si algú vol buscar falta d'ètica haurà d'anar més enllà i assenyalar directament el sistema econòmic imperant.
Pel meu treball he buscat un tema del qual no tinc una opinió formada. Tinc una lleugera sospita però en el moment que escric aquesta introducció no estic en condició de defensar cap de les dues postures amb força i arguments clars. Finalment he deixat de banda temes dels quals tinc una clara i inamovible opinió com per exemple la absoluta manca d'ètica que demostren els mitjans centre-europeus quan justifiquen en nom de no sé ben bé què l'actual govern antidemocràtic instaurat per la banca a Grècia. He estat buscant molts temes però al final tots eren de tall polític. Finalment, un dia buscant quina quantitat de diners ha injectat el govern espanyol a la banca per compar-ho amb els diners que ara diuen que falten, se'm va ocórrer un tema del que he parlat mil vegades i mai m'he posicionat clarament: “És una vergonya el que cobren els futbolistes”, “Com pot ser que pel fitxatge d'un jugador es paguin tants milions d'euros?” Sóc un gran aficionat al futbol però també m'esgarrifo quan sento les quantitats de diners que mou el futbol, tanmateix, entenc que la indústria de l'entreteniment sol moure aquestes quantitats de diners i el futbol, a dia d'avui, és indústria de l'entreteniment. Així doncs, aquesta serà meva pregunta: És ètic que el futbol mogui tants diners?
Per reduir el camp de recerca agafaré dos exemples que utilitzaré durant tot l'assaig com a referència: El meu equip Futbol Club Barcelona i la competició que segueixo amb més emoció: La UEFA Champions League.
La temporada 2011/2012 el meu equip Futbol Club Barcelona (Barça) va guanyar la UEFA Champions League (CL). La final va ser contra el Manchester United. La temporada 2009/2010 la final va ser la mateixa Barça contra Manchester United i per primera vegada la CL va superar en audiència la Super Bowl americana1. Més de 200 canals de més de 50 països retransmeten la CL arreu del món2. Duran la passada edició de la CL els equips participants es van repartir €754.1m en concepte de drets televisius3. D'aquests el Barça en va rebre €51m. El fitxatge més important del barça aquest any ha estat el del català Cesc Fabregas. El cost de l'operació ha estat de €29M més €10M de variables. El jugador cobrarà 6 milions d'euros cada temporada. Però d'on surten tots aquests diners? Dels patrocinadors directes i de les televisions d'arreu del món. I perquè les televisions inverteixen aquests diners en obtenir els drets de la CL? Perquè la CL és un contingut audiovisual que atreu molta audiència. Això significa grans oportunitats publicitàries. Per exemple, un anunci de 30 segons durant la darrera final de la CL es pagava de mitja a 200.000₤ (242.233€) Sky Sports, per exemple, (cadena britànica) va ingressar 10 milions de lliures en concepte de publicitat emetent aquest partit4.
Cal entendre la UEFA Champions League com un gran esdeveniment del món de l'entreteniment i l'espectacle. És en aquest lloc on les xifres que acabo de mencionar cobren sentit. La indústria de l'entreteniment mou molts diners i és en aquest context, en el que un videojoc com Call of Duty genera un bilió de Dòlars en vendes5 o en el que un actor de 22 anys com Daniel Radcliffe
guanya 41 milions de dòlars durant l'any 20096 que el sou de Cesc Fabregas o Messi (€10.5m) i els drets televisius no desentonen.
Ara bé, si comparem el preu d'una entrada a tribuna per un Barça Real Madrid és de 251€7 o els 200.000€ que Leo Messi guanya cada setmana amb el salari mínim interprofessional al Regne d'Espanya (641,40€) els números són una insultants.
Com ja he dit en la introducció no tinc una opinió formada. Anem a veure que me'n diu la caixa de Potter.
El fet analitzat és que en l'actual context del model econòmic imperant les xifres que provenen del món del futbol poden semblar immorals. Com pot un país permetre que les jubilades no arribin a final de més i que un jove de 22 anys cobri 200.000€ setmanals pel fet de tenir una condició física i psicològica excel·lent i disposar d'habilitats especials jugant amb una pilota? La diferència potser és que molt poca gent o ningú es preocupa d'aquella iaia concreta mentre que el jove de 22 anys té 109 milions de persones mirant-lo i esperant quelcom meravellós d'ell. Ens trobem davant un cas de forta controvèrsia.
Professionalment el dilema es resol ràpidament. El futbol, o la Champions League en aquest cas, és un producte excel·lent que té un fort seguiment arreu d'Europa i del món en general. Els sous dels futbolistes són part d'una escala salarial. Que un jugador xuti una pilota mig metre més a la dreta o a l'esquerra omple converses arreu del continent, omple pàgines de diaris, omple minuts de televisió i ràdio, genera il·lusió, expectació i tot això genera molts llocs de treball. Des del jardiner del camp, al camioner de la distribuïdora de begudes que subministra l'estadi, passant pel noi que talla les entrades o la senyora de la neteja del diari esportiu. No oblidem el munt de maquinetes d'afaitar i cotxes que es venen a les mitges parts dels partits.
El punt de vista professional ens fa canviar l'enfocament moral ja que un cop exposat el fet que el salari dels jugadors o els números vertiginosos del futbol formen part d'una indústria gegant que mou bilions seria ingenu contraposar el sou dels futbolistes amb les condicions de la gent empobrida durant els darrers anys. En tot cas, la contraposició hauria de ser entre “La indústria de l'entreteniment i la justícia social” i això, irremeiablement a qüestionar-nos el sistema econòmic vigent. Vull dir que una crítica al salari que percep una estrella del futbol sinó va acompanyada d'una crítica a l'industria de l'entreteniment en general és un gran acte de cinisme.
Els principis i la moralitat cristiana que regenta la meva cultura fan injustificable el patiment dels indefensos: Nens i avis. I la situació econòmica del meu país està colpejant amb força aquesta gent. Els principis judeo-cristians que regenten les cultures de la riba nord del mediterrani requereixen que aquell que pot i té ajudi aquell que no pot ni té. Possiblement és per això que el meu equip té un acord amb UNICEF i amb diverses fundacions pro-infants. No podem restar impassibles davant aquesta violació de la pròpia moral i intentem compensar-ho amb accions com aquesta. Una actitud molt Aristotèlica.
En aquest cas els meus valors morals i professionals xoquen. Entren en conflicte. Però regirant entre els diversos principis tractats durant el curs em recolzaré en el principi de Mill per assegurar que en mig del capitalisme és del tot ètic el sou que perceben els futbolistes i els diners que mou aquest gran espectacle. El futbol només és una part de la indústria en la que pretenc fer carrera. Si algú vol buscar falta d'ètica haurà d'anar més enllà i assenyalar directament el sistema econòmic imperant.
dilluns, 21 de novembre del 2011
Les Cartes de Syd Field
Estic apunt d'acabar-me "Screenplay: The foundations ofscreenwriting" de Syd Field. M'està agradant molt. No puc dir
que més que el de Robert Mckee però sí que m'agrada molt. El
llibre inclou un munt de conceptes i convencions útils per explicar
històries. M'aventuro a dir que el "main concept" del
llibre és que un guió és "un tot" format per parts.
Aquest tot té un plantejament, una confrontació i un desenllaç , a
l'hora, aquestes 3 parts també són un tot amb el seu propi
principi, nus i final. Aquest tot avança cap una direcció: Va del
principi al final.
Syd Field ens proposa un mètode senzill per ajudar a construir la trama de la nostra història. Syd Field creu en l'estructura de 3 actes i defensa que cadascú dels actes està construït sobre una lògica de plantejament, nus i desenllaç. Així doncs, ens proposa que agafem 3 pilots de 5 cartes cada un per descriure què succeeix en l'acte I de la nostra trama. Aquesta descripció pot respondre a una escena o a una seqüència, en aquest punt tan és. La carta ha d'incloure quelcom que passa. Per exemple, Carta1: en Pau es desperta ressacós amb la roba posada. (és una escena això? una seqüència? ara mateix tan se'ns en fot: Ara mateix no estem escrivint el guió, estem creant la trama que ens permetrà escriure'l.) Carta2: en Pau es troba la seva veïna esnob a l'ascensor. Carta3: en Pau es veu reflectit a la finestra del metro i decideix que ha de canviar.
Segons Syd Field amb 15 cartes hem de poder escriure el plantejament (1er Acte) de la nostre guió. Si en tenim més de quinze estarem donant massa informació si en tenim menys d'11 la nostra trama no avançarà amb prou ritme, serà insípida. Pel segon acte hem d'utilitzar 15 cartes fins al “mid point” o “crisis/reversal” i 15 més després d'aquest. Finalment hem d'utilitzar 15 cartes pel desenllaç.
Aquest sistema de cartes/targetes no serveix per escriure el guió, serveix per començar a escriure el guió sabent què vols escriure.
Syd Field ens proposa un mètode senzill per ajudar a construir la trama de la nostra història. Syd Field creu en l'estructura de 3 actes i defensa que cadascú dels actes està construït sobre una lògica de plantejament, nus i desenllaç. Així doncs, ens proposa que agafem 3 pilots de 5 cartes cada un per descriure què succeeix en l'acte I de la nostra trama. Aquesta descripció pot respondre a una escena o a una seqüència, en aquest punt tan és. La carta ha d'incloure quelcom que passa. Per exemple, Carta1: en Pau es desperta ressacós amb la roba posada. (és una escena això? una seqüència? ara mateix tan se'ns en fot: Ara mateix no estem escrivint el guió, estem creant la trama que ens permetrà escriure'l.) Carta2: en Pau es troba la seva veïna esnob a l'ascensor. Carta3: en Pau es veu reflectit a la finestra del metro i decideix que ha de canviar.
Segons Syd Field amb 15 cartes hem de poder escriure el plantejament (1er Acte) de la nostre guió. Si en tenim més de quinze estarem donant massa informació si en tenim menys d'11 la nostra trama no avançarà amb prou ritme, serà insípida. Pel segon acte hem d'utilitzar 15 cartes fins al “mid point” o “crisis/reversal” i 15 més després d'aquest. Finalment hem d'utilitzar 15 cartes pel desenllaç.
Aquest sistema de cartes/targetes no serveix per escriure el guió, serveix per començar a escriure el guió sabent què vols escriure.
divendres, 8 de juliol del 2011
The Corner . Una visió semiòtica sobre "una narració real"
A continuació enganxo gran part del treball sobre la mini sèrie "The Corner" que ens va permetre fer en Gerard Coll. La lectura en format bloc és incòmode. Si algú hi està interessat deixeu-me un comentari i us el faré arribar en pdf sense cap problema. Jo ja n'he tret tot el que en podia treure: He disfrutat molt fent-lo. Hi falten les parts del Nacho Doncel i de la Lorena Ruiz, companya de fatigues durant aquest segon semestre del curs 2010/2011.
Presentació
Hem escollit The Corner perquè és una narració sobre uns fets i unes realitats molt concretes però, creiem, que en el fons representa la pena que pesa sobre els barris populars majoritàriament afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units d'Amèrica.
The Corner té molts nivells de significat. No és un pamflet. No és una lliçó de l'autor al lector. La narració de The Corner es consumeix com una exposició “objectiva” dels fets. Ens encurioseix saber, desgranar, identificar com es construeix aquesta narració. Com s'aconsegueix que “una colla de negres traficants i/o drogoaddictes” esdevinguin víctimes. Ens interessa veure quines estratègies s'utilitzen per personificar en una cantonada d'una ciutat d'un país i una família del mateix barri, el problema de gran part d'una classe social.
Volem analitzar com The Corner ens ajuda a entendre com l'exclusió social, l'atur, la precarietat, la manca d'oportunitats, la drogodependència són un conjunt de problemes que recauen sobre un grup social molt concret. The Corner no busca culpables. The Corner ens mostra les víctimes d'un problemàtica. The Corner ni tan sols busca mostrar els orígens d'aquesta problemàtica. Sols ens mostra una cantonada i uns individus que en realitat representen moltes ciutats del món on una determinada classe social és protagonista, víctima i culpable d'un problema que no l'enriqueix a ella: La droga.
dilluns, 27 de juny del 2011
Escenes Franceses
Una escena és una acció que es produeix/transcorre en un sol espai-temps. Tota escena ha de ser un esdeveniment narratiu. Si una escena no és un esdeveniment narratiu, segons McKee, no té raó d'existir.
Bé, l'escena francesa és quan una escena espai-temps única acull diversos esdeveniments narratius. A nivell d'espai-temps observem una sola escena, a nivell de significat o de successos narratius en tenim diverses. Generalment, la "nova escena" o escena francesa es produeix amb l'entrada d'un nou personatge a "l'escenari". Per exemple, una dona i un home, vestits, es petonegen i toquen molt apassionadament en un sofà. Aquesta escena té el valor narratiu que té. Això dependrà de qui siguin i els abismes que hagin hagut de superar per arribar on són. Independentment d'això, però, l'escena té un valor, que pel tema que tractem, serà "X". De sobte, però, entra un segon noi a l'habitació del sofà; duu un notebook i, sense veure que el sofà està ocupat, l'endolla a la tele. La parella està sorpresa. Paren de magrejar-se. i se separen. El noi del notebook es gira i els diu "ei! no us havia vist! us ve de gust veure Broadwalk empire?". Doncs ja tenim un valor "C" en aquesta escena que fins ara era "X". Ens trobem en el mateix espai/temps però l'esdeveniment narratiu és un altre. Fins i tot el to de l'escena!! Hem passat de passió a humor. Finalment, una segona noia entra a escena: "-Què hi fot aquesta guarra aquí!?" "-Tranquila dona, estem mirant el pilot de broadwalk empire- diu l'amic del notebook. -Broadwalk empire? Ets tonto o què!?- Brama ella. -Ja sé que és vella però a mi m'agrad- el noi que es beneficiava la noia l'interromp: -No està parlant d'això tio.- S'aixeca i es mira la dona que hi ha dreta al mig de l'habitació amb la cara envermellida. -Què et vaig dir d'aquesta puta!? no la vull veure mai més!-brama de nou. -Jo sóc una puta però tu una retrassada. És ell que no et vol veure més a tu. Ja tenim el valor "Z" sobre la taula.
Resumint, doncs, podem dir que l'escena francesa és el nom que reben les diverses "unitats de sentit" que s'esdevenen en un únic espai-temps més o menys continu.
Bé, l'escena francesa és quan una escena espai-temps única acull diversos esdeveniments narratius. A nivell d'espai-temps observem una sola escena, a nivell de significat o de successos narratius en tenim diverses. Generalment, la "nova escena" o escena francesa es produeix amb l'entrada d'un nou personatge a "l'escenari". Per exemple, una dona i un home, vestits, es petonegen i toquen molt apassionadament en un sofà. Aquesta escena té el valor narratiu que té. Això dependrà de qui siguin i els abismes que hagin hagut de superar per arribar on són. Independentment d'això, però, l'escena té un valor, que pel tema que tractem, serà "X". De sobte, però, entra un segon noi a l'habitació del sofà; duu un notebook i, sense veure que el sofà està ocupat, l'endolla a la tele. La parella està sorpresa. Paren de magrejar-se. i se separen. El noi del notebook es gira i els diu "ei! no us havia vist! us ve de gust veure Broadwalk empire?". Doncs ja tenim un valor "C" en aquesta escena que fins ara era "X". Ens trobem en el mateix espai/temps però l'esdeveniment narratiu és un altre. Fins i tot el to de l'escena!! Hem passat de passió a humor. Finalment, una segona noia entra a escena: "-Què hi fot aquesta guarra aquí!?" "-Tranquila dona, estem mirant el pilot de broadwalk empire- diu l'amic del notebook. -Broadwalk empire? Ets tonto o què!?- Brama ella. -Ja sé que és vella però a mi m'agrad- el noi que es beneficiava la noia l'interromp: -No està parlant d'això tio.- S'aixeca i es mira la dona que hi ha dreta al mig de l'habitació amb la cara envermellida. -Què et vaig dir d'aquesta puta!? no la vull veure mai més!-brama de nou. -Jo sóc una puta però tu una retrassada. És ell que no et vol veure més a tu. Ja tenim el valor "Z" sobre la taula.
Resumint, doncs, podem dir que l'escena francesa és el nom que reben les diverses "unitats de sentit" que s'esdevenen en un únic espai-temps més o menys continu.
dimecres, 18 de maig del 2011
The Corner : Intertextualitat
Mapa de la intertextualitat en la mini sèrie de David Simon The Corner
dilluns, 9 de maig del 2011
3 Paquets són molts cigarrets
Exercici 3. L'assignatura de la Rosa Pons m'ha permès, per primer cop, que la formació acadèmica i la del Cine de Carrer coincideixin en un mateix espai de treball. Aquest "per primer cop" fa referència al grau de Comunicació Audiovisual en general i no pas a la seva assignatura ja que, segurament, és la més ben planificada, interessant i "audiovisual" que hem vist des que correm per la UVIC (amb permís del Mon Rodríguez i el Gerard Coll ). No tinc necessitat de fer-li la pilota a la Rosa. Entre d'altres coses, perquè mai llegirà aquest bloc. Ho dic perquè veig com s'ha esforçat i s'esforça per tirar endavant un programa atractiu i contemporani que es nota treballat i que ens resulta molt enriquidor.
divendres, 1 d’abril del 2011
Distribució d'obres en l'univers dels continguts digitals
Acabo de llegir per tercer vegada en un més que les plataformes de vídeo gratuït faciliten la distribució dels continguts. No és així. Seria així si jo fos l'únic amb la capacitat de penjar continguts nous a Blip, Vimeo o Youtube.
Les plataformes gratuïtes de vídeo ens dónen la possibilitat de distribuir continguts però no ho faciliten. No és fàcil esdevenir visible. La clau de la nova distribució és la capacitat d'esdevenir visible, de fer-se notori. Certament, amb les eines de les que disposem a dia d'avui, s'han superat molts impediments productius i de distribució però no hem de perdre el món de vista. Han nascut dificultats noves i afirmar que s'ha democratitzat la distribució és molt agoserat.
En aquest univers infinit (quants vídeos o fotografies "nous" es penjen cada minut a la xarxa?) de continguts ens condueix a buscar consell, a buscar guies, a buscar referents que ens ajudin a trobar allò "que ens agrada".
La pregunta que em faig és: Com puc fer arribar allò que creo a algú que sigui un referent pels meus lectors model?
Distribuir avui és possible, no pas fàcil
Les plataformes gratuïtes de vídeo ens dónen la possibilitat de distribuir continguts però no ho faciliten. No és fàcil esdevenir visible. La clau de la nova distribució és la capacitat d'esdevenir visible, de fer-se notori. Certament, amb les eines de les que disposem a dia d'avui, s'han superat molts impediments productius i de distribució però no hem de perdre el món de vista. Han nascut dificultats noves i afirmar que s'ha democratitzat la distribució és molt agoserat.
En aquest univers infinit (quants vídeos o fotografies "nous" es penjen cada minut a la xarxa?) de continguts ens condueix a buscar consell, a buscar guies, a buscar referents que ens ajudin a trobar allò "que ens agrada".
La pregunta que em faig és: Com puc fer arribar allò que creo a algú que sigui un referent pels meus lectors model?
Distribuir avui és possible, no pas fàcil
dimecres, 15 de desembre del 2010
La classe obrera del cine
La terra que l'enemic franquista ha tirat al damunt de la fosa comú on descansa la nostra història recent ens priva de molts coneixements, veritats, vergonyes alienes i orgulls propis.
Avui he xocat amb un llibre escrit per un castellà (de Valladolid) que parla de la nostra història com si fos seva i no, precisament, en clau de ciutadà del món. El llibre es diu HISTORIA DEL MOVIMIENTO OBRERO EN LA INDUSTRIA ESPAÑOLA (al loro!) DEL CINE 1931-1999. Heu de tenir en compte que no parla de pel·lícules sinó de la classe obrera que treballa/va en aquesta indústria. L'autor es diu Emeterio Diez Puerta i principalment parla del nostre país i de Madrit.
És de calaix que he començat a passar pàgines de manera endimoniada ignorant introduccions, pròlegs, agraïments, dades editorials i altres organitzacions tipogràfiques de nul interès (per mi) fins a trobar la revolució obrera del 36.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)