Pastanagues i usuaris

Si el contingut és el rei, l'usuari és déu. El seu temps de lleure és el què més desitgem i els continguts atractius són la manera que tenim d'apoderar-nos-en. L'atomització de les audiències i l'obertura, per ínfimes que siguin, de possibilitats per la distribució independent a través de les plataformes de software social han obert un nou escenari de “gold rush” (la febre de l'or).

De la URSS al Facebook via Instagram

Ahir es va fer pública l'adquisició d'Instagram per part de Facebook. Tots sabem què és Instagram, tots hem pecat, darrerament, de dir o pensar “aquesta foto és d'estètica Instagram”. Les imatges amb filters aplicats d'Instagram s'han fet molt populars. Quin és l'origen però d'aquesta estètica, d'aquest look?

La curiositat és un combustible bàsic per a les ments creatives i moltíssims joves nascuts o crescuts en la fotografia digital han descobert les aberracions cromàtiques de l'antiga pel·lícula fotogràfica, el film, disparada a través de determinades càmeres gràcies als filtres d'Instagram. Aquesta curiositat pels orígens d'aquesta estètica ha resultat en una comunitat de persones força actives i, com no, en una empresa que ha fet d'aquest interès el seu mercat: lomography.

L'estètica “instagram” neix a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques de la mà de l'empresa armamentística i d'òptica LOMO. Aquesta empresa (nacionalitzada evidentment) amb base a Leningrad va rebre l'encàrrec de produir una càmera fotogràfica compacta que permetés a tothom fer fotografies sense necessitat de cap coneixement previ. Lomo va prendre com a referent la japonesa Cosina CX-1. Així va néixer la LOMO LC-A.

Podeu llegir aquí com aquesta joia Soviètica va captivar un bon nombre de fotògrafs europeus. La particularitat del seu color i el lleuger desenfocament de les imatges va crear escola donant pas a la Lomographic Society International (LSI). La LOMO LC-A fou un gran èxit comercial. Un munt d'empreses es van posar a fabricar càmeres inspirades en la LOMO. La majoria d'elles, però, estaven fabricades amb materials barats i rudimentaris. Això donà pas a aberracions òptiques i cromàtiques molt particulars. Entre aquestes imitacions trobem la HOLGA. Una càmera nascuda al mateix any que jo però a Hong Kong.

L'empresa Austríaca “Lomographische AG” és la que està traient rèdit i potenciant aquest mercat. En aquesta secció del seu portal trobareu totes les LOMO i descendents que estan tornant a fabricar i vendre. Són realment molt boniques. El capitalisme però no dóna garanties a aquells que creen un mercat i de seguida surten competidors. El que més m'ha cridat l'atenció, i no pas per la curiositat de ser del mateix any que jo, és la HOLGA. Hi ha una gent que està fabricant òptiques de plàstic que es poden utilitzar amb les EOS o les Nikon. Això és flipant.

És cert que tota aquesta gent que ara ven remakes i accessoris basats el la LOMO deu la major part del seu mercat al fenomen Instagram i a la curiositat dels seus usuaris més creatius. És cert que aquesta estètica és un fenomen de masses (a 2012, llegeixi's enorme mercat) i el bilió de dòlars que Facebook ha pagat per ficar-hi grapa així ho confirma. El que no és cert, però és que l'estètica “instagram” sigui banal, esnob i pròpia del capitalisme. En tot cas la banalitat i l'esnobisme propis del capitalisme resideixen en les ments.

L'estetica LOMO va ser rescatada i popularitzada per estudiants austríacs de visita a un país del bloc soviètic. Aquesta estètica ha ressuscitat amb un nou nom "Instagram" per mitjà de fotografies fetes des de l'iphone d'adolescents de classe mitja (allí on la tinguin). Però això no és dolent, al contrari. No oblidem que l'esperit original de LOMO ja era aquest: Acostar l'ofici/afició de la fotografia al gruix de les classes populars. Als països que ens estem quedant sense classe mitja l'iphone no seria un bé propi del “gruix de les classes populars” però tampoc ho era la LOMO que per molt popular que fos no estava pas a l'abast de tothom.

Les fotos de les classes populars són cultura popular i la cultura popular només necessita una cosa per convertir-se en l'art popular: La capacitat de fer sentir coses. Si un adolescent(o algú ja crescudet) amb un iphone o android és capaç de fer sentir coses a qui mira les seves fotos està fent art popular. I jo sóc hooligan de l'art popular.

Enamorat més de l'origen que de l'estètica en sí, he decidit adquirir una òptica de plàstic per la càmera per tal d'experimentar una mica. Tan aviat com m'arribi us ensenyaré què es pot gravar amb un objectiu de plàstic. Que Facebook compra Instagram per un bilió? Doncs em compro un objectiu  per 18 euros. Serà com una HOLGA?

The Corner . Una visió semiòtica sobre "una narració real"

A continuació enganxo gran part del treball sobre la mini sèrie "The Corner" que ens va permetre fer en Gerard Coll. La lectura en format bloc és incòmode. Si algú hi està interessat deixeu-me un comentari i us el faré arribar en pdf sense cap problema. Jo ja n'he tret tot el que en podia treure: He disfrutat molt fent-lo. Hi falten les parts del Nacho Doncel i de la Lorena Ruiz, companya de fatigues durant aquest segon semestre del curs 2010/2011.

Presentació

Hem escollit The Corner perquè és una narració sobre uns fets i unes realitats molt concretes però, creiem, que en el fons representa la pena que pesa sobre els barris populars majoritàriament afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units d'Amèrica.

The Corner té molts nivells de significat. No és un pamflet. No és una lliçó de l'autor al lector. La narració de The Corner es consumeix com una exposició “objectiva” dels fets. Ens encurioseix saber, desgranar, identificar com es construeix aquesta narració. Com s'aconsegueix que “una colla de negres traficants i/o drogoaddictes” esdevinguin víctimes. Ens interessa veure quines estratègies s'utilitzen per personificar en una cantonada d'una ciutat d'un país i una família del mateix barri, el problema de gran part d'una classe social.

Volem analitzar com The Corner ens ajuda a entendre com l'exclusió social, l'atur, la precarietat, la manca d'oportunitats, la drogodependència són un conjunt de problemes que recauen sobre un grup social molt concret. The Corner no busca culpables. The Corner ens mostra les víctimes d'un problemàtica. The Corner ni tan sols busca mostrar els orígens d'aquesta problemàtica. Sols ens mostra una cantonada i uns individus que en realitat representen moltes ciutats del món on una determinada classe social és protagonista, víctima i culpable d'un problema que no l'enriqueix a ella: La droga.

Terra i Sang : Una aventura col·laborativa

Terra i Sang és un experiment que vaig iniciar el passat 14 d'abril. Terra i Sang és una aventura fantàstica ambientada en un món medieval imaginari. Provo de complementar el text amb continguts externs que obrin camins al lector. Provo d'enriquir la lectura amb continguts externs que estimulin el lector. Imatges o vídeos que evoquin paissatges, sensacions, "moments". Imatges i vídeos creats per persones que mai he vist i, molt provablement, mai veuré. Imatges que van ser creades amb un objectiu i que utilitzo per intentar que els lectors crein un significat. S'imaginin a la seva manera el món que provo de mostrar-los.

A més, Terra i Sang funciona per capítols. Cada setmana en penjo un i per mitjà d'enquestes, els lectors decideixen com continuarà la història. L'enquesta dura una setmana però si s'aconsegueixen 25 vots abans d'aquest període, s'avança de capítol.

Podeu visitar l'aventura de l'edat mitjana aquí: http://terraisang.blogspot.com/

Distribució d'obres en l'univers dels continguts digitals

Acabo de llegir per tercer vegada en un més que les plataformes de vídeo gratuït faciliten la distribució dels continguts. No és així. Seria així si jo fos l'únic amb la capacitat de penjar continguts nous a Blip, Vimeo o Youtube.

Les plataformes gratuïtes de vídeo ens dónen la possibilitat de distribuir continguts però no ho faciliten. No és fàcil esdevenir visible. La clau de la nova distribució és la capacitat d'esdevenir visible, de fer-se notori. Certament, amb les eines de les que disposem a dia d'avui, s'han superat molts impediments productius i de distribució però no hem de perdre el món de vista. Han nascut dificultats noves i afirmar que s'ha democratitzat la distribució és molt agoserat.

En aquest univers infinit (quants vídeos o fotografies "nous" es penjen cada minut a la xarxa?) de continguts ens condueix a buscar consell, a buscar guies, a buscar referents que ens ajudin a trobar allò "que ens agrada".

La pregunta que em faig és: Com puc fer arribar allò que creo a algú que sigui un referent pels meus lectors model?

Distribuir avui és possible, no pas fàcil