dimecres, 3 d’octubre del 2012

Web 2.0

Ara que tanta gent vol ser la primera en dir "ha arribat la web 3.0" em toca preparar una exposició sobre què és la web 2.0. Faig aquest post a mode de "free-writing" per buidar el pap.

L'explosió de la bombolla ".com" (2001) , com sol passar amb les bombolles, es va emportar molts especuladors pel davant però també molts projectes empresarials reals. Només van quedar dempeus els més forts. Amb més forts vull dir: Els més rics i els més bons.

Els supervivents semblaven tenir coses en comú: Serveis Web i audiència activa, altrament anomenada "usuaris". Un concepte clau de l'entorn 2.0 és el de "intel·ligència col·lectiva". Noteu que escric entorn 2.0 i no web 2.0 perquè estic convençut que la "web 3.0" no existirà mai. El què crec que està passant és que l'entorn 2.0 (intel·ligència col·lectiva+audiència activa) ha escapat dels navegadors web per assaltar el món i ara més que una web 3.0, tenim un món 2.0. Aquí caldria sumar-hi l'ubiqüitat dels continguts, la comunicació mòbil, l'ample de banda "universal"... però bé, seria propi d'un altre post.

Així doncs ens trobem que l'eina (Internet, la web) dóna pas a un home nou: L'usuari. L'usuari es diferencia de l'espectador perquè retorna i amplifica els inputs que rep, això crea una gran xarxa de coneixement que ha estat anomenada intel·ligència col·lectiva. L'usuari no només consumeix contingut, en genera. El cas wikipedia n'és l'exemple més clar i vistós, n'és el màxim exponent.

La wikipedia és el màxim exponent d'intel·ligència col·lectiva, consultada per milions (476 milions d'usuaris únics durant el febrer de 2012) d'usuaris i construïda per desenes de milers (85.163 a febrer de 2012). Però altres fenòmens com youtube han revolucionat el vídeo i el periodisme.

A YouTube els minuts duren 60 hores. Sí, ho has llegit bé. Cada minut es penjen 60 hores de vídeo a youtube. Aquí, de nou, l'espectador és el creador de contingut, el difusor, l'opinador... l'espectador ja no està expectant. L'espectador usa i això el converteix en usuari. I el web és la plataforma per on es mou.

L'entorn 2.0 és un conjunt de pràctiques en el sí d'una plataforma. És a dir la web 2.0, com tots els mitjans de comunicació, té un apartat tecnològic i un apartat cultural. Web 2.0 no és només "Internet" ni és només les pràctiques que s'hi duen a terme. Com ja he dit en obrir paràgraf, web 2.0 són un conjunt de practiques i serveis que transcorren a la xarxa.

La web 2.0 és possible gràcies a les bases de dades i el llenguatge que permet generar continguts dinàmics. La universalització de l'ample de banda ha permès fenòmens com, per exemple, youtube. Més enllà de les qüestions tècniques que fan possibles les pràctiques dels usuaris, O'Reilly destaca les principals característiques de tot projecte 2.0:
  • Serveis escalables en comptes de paquets tancats de software.
  • Control sobre els continguts que s'enriqueixen amb l'activitat de l'usuari.
  • Confiar amb els usuaris com a co-desenvolupadors.
  • Capacitat de canalitzar i conduir intel·ligència col·lectiva
  • Fomentar l'auto-servei.
  • Software multi-plataforma.
  • Alleugeriment d'interfícies, models de desenvolupament i models de negoci.
Per acabar vull definir amb les meves paraules el concepte web 2.0:

La web 2.0 és el conjunt de pràctiques i serveis a la xarxa que han creat la figura de l'espectador actiu: L'usuari. És l'activat de l'usuari i la seva relació amb d'altres usuaris en el sí de diverses plataformes i serveis que crea l'intel·ligència col·lectiva. Per tant, la definició que busco és:  

La web 2.0 és l'entorn de serveis a la xarxa on l'usuari crea, rep, modifica i difon la informació del seu interès.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Audiència

Com arribar a l'audiència? Com fer que l'audiència arribi a tu? Aquest tema dividit en dues preguntes és l'autèntic problema que ha d'afrontar tot creador de contingut. Els canals tradicionals (mitjans corporatius i institucionals de comunicació) tenen un abast impossible o molt difícil de superar. Centrar l'estratègia de difusió en aquests canals és un suïcidi. Prescindir-ne, molta gent argumenta que, també.

És l'ús dels mitjans socials combinat amb les RRPP i la publicitat el camí a seguir? Bé, aquest és el que està utilitzant l'indústria pesada. Però com ha d'arribar a la seva audiència el productor emergent? Quines són les eines de les que disposa? Com cal utilitzar-les? Espero poder respondre totes aquestes qüestions abans de nadal.

dimarts, 19 de juny del 2012

Vull una web

Un espai web és un corpus textual. És una unitat de sentit, un concepte, una història. Ho és com ho és un llibre de George RR Martinuna pel·lícula, un anunci de condons, una compareixença de premsa o una cançó dels Herois de la Katalunya Interior.

Cadascun dels diferents corpus textuals anomenats requereix talents o oficis diferents. Cadascun d'ells és construït per mitjà de processos diferents i, també, diferents unitats de sentit.  A la pel·lícula tenim l'escena com a unitat de sentit, en Martin té els paràgrafs i els Herois de la Katalunya Interior tenen les estrofes.

La naturalesa multimèdia de l'entorn web, però, ens obliga a combinar aquestes diverses disciplines i unitats de sentit per arribar a construir aquest "tot" que és un espai web. És per això que abans de comunicar-li a algú "vull una web" cal tenir apunt la resposta a la següent pregunta: "i què hi vols explicar?". "Ah, no ho sé" no computa com a resposta vàlida.

Quan el grup de música, la companyia de teatre, el petit comerç o la mitjana empresa es plantegen seriosament la seva presència a l'entorn web, primerament, el què cal és saber què vol explicar-hi. "De què anirà la nostra web?"

Imaginar-ho en termes d'història és més fàcil potser. "De què va aquesta web?". "Va de nosaltres" podria ser una resposta. Però la següent pregunta que et faig és "i a part de vosaltres, a qui li interessa?". Quan responguis aquesta pregunta ja sabràs per a qui estàs fent aquesta "historia" i ja podràs plantejar-te què i potser, fins i tot, com explicar-la.

El nostre paper, el dels comunicadors, en l'entorn web ha estat menystingut fins al moment. Ha estat un entorn dominat per artesans (tècnics informàtics) i artistes (dissenyadors), com va passar amb el cine al cap del temps, cal donar pas a aquella gent que entenem l'espai web com un tot. Com un tot al servei d'una història.

A vegades és millor invertir en una petita assessoria que tirar els diners al vent. Els espais web són un producte propi del terreny de la comunicació.

dimecres, 23 de maig del 2012

Bloqueig

El bloqueig no és un estat, és una actitud. No "estàs" bloquejat. El bloqueig no és una cosa que cau del cel és una actitud cap al text o el deure que a vegades adoptem. És una actitud d'auto-engany i auto-compassió que només l'experiència ens ajuda a superar. Saber administrar el bloqueig i les ganes de fer qualsevol altra cosa abans no posar-se a escriure és part de l'ofici. Em cal molta experiència encara. Avui "estic" bloquejat.

dimarts, 10 d’abril del 2012

De la URSS al Facebook via Instagram


Ahir es va fer pública l'adquisició d'Instagram per part de Facebook. Tots sabem què és Instagram, tots hem pecat, darrerament, de dir o pensar “aquesta foto és d'estètica Instagram”. Les imatges amb filters aplicats d'Instagram s'han fet molt populars. Quin és l'origen però d'aquesta estètica, d'aquest look?


La curiositat és un combustible bàsic per a les ments creatives i moltíssims joves nascuts o crescuts en la fotografia digital han descobert les aberracions cromàtiques de l'antiga pel·lícula fotogràfica, el film, disparada a través de determinades càmeres gràcies als filtres d'Instagram. Aquesta curiositat pels orígens d'aquesta estètica ha resultat en una comunitat de persones força actives i, com no, en una empresa que ha fet d'aquest interès el seu mercat: lomography.





L'estètica “instagram” neix a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques de la mà de l'empresa armamentística i d'òptica LOMO. Aquesta empresa (nacionalitzada evidentment) amb base a Leningrad va rebre l'encàrrec de produir una càmera fotogràfica compacta que permetés a tothom fer fotografies sense necessitat de cap coneixement previ. Lomo va prendre com a referent la japonesa Cosina CX-1. Així va néixer la LOMO LC-A.



Podeu llegir aquí com aquesta joia Soviètica va captivar un bon nombre de fotògrafs europeus. La particularitat del seu color i el lleuger desenfocament de les imatges va crear escola donant pas a la Lomographic Society International (LSI). La LOMO LC-A fou un gran èxit comercial. Un munt d'empreses es van posar a fabricar càmeres inspirades en la LOMO. La majoria d'elles, però, estaven fabricades amb materials barats i rudimentaris. Això donà pas a aberracions òptiques i cromàtiques molt particulars. Entre aquestes imitacions trobem la HOLGA. Una càmera nascuda al mateix any que jo però a Hong Kong.



L'empresa Austríaca “Lomographische AG” és la que està traient rèdit i potenciant aquest mercat. En aquesta secció del seu portal trobareu totes les LOMO i descendents que estan tornant a fabricar i vendre. Són realment molt boniques. El capitalisme però no dóna garanties a aquells que creen un mercat i de seguida surten competidors. El que més m'ha cridat l'atenció, i no pas per la curiositat de ser del mateix any que jo, és la HOLGA. Hi ha una gent que està fabricant òptiques de plàstic que es poden utilitzar amb les EOS o les Nikon. Això és flipant.



És cert que tota aquesta gent que ara ven remakes i accessoris basats el la LOMO deu la major part del seu mercat al fenomen Instagram i a la curiositat dels seus usuaris més creatius. És cert que aquesta estètica és un fenomen de masses (a 2012, llegeixi's enorme mercat) i el bilió de dòlars que Facebook ha pagat per ficar-hi grapa així ho confirma. El que no és cert, però és que l'estètica “instagram” sigui banal, esnob i pròpia del capitalisme. En tot cas la banalitat i l'esnobisme propis del capitalisme resideixen en les ments.

L'estetica LOMO va ser rescatada i popularitzada per estudiants austríacs de visita a un país del bloc soviètic. Aquesta estètica ha ressuscitat amb un nou nom "Instagram" per mitjà de fotografies fetes des de l'iphone d'adolescents de classe mitja (allí on la tinguin). Però això no és dolent, al contrari. No oblidem que l'esperit original de LOMO ja era aquest: Acostar l'ofici/afició de la fotografia al gruix de les classes populars. Als països que ens estem quedant sense classe mitja l'iphone no seria un bé propi del “gruix de les classes populars” però tampoc ho era la LOMO que per molt popular que fos no estava pas a l'abast de tothom.

Les fotos de les classes populars són cultura popular i la cultura popular només necessita una cosa per convertir-se en l'art popular: La capacitat de fer sentir coses. Si un adolescent(o algú ja crescudet) amb un iphone o android és capaç de fer sentir coses a qui mira les seves fotos està fent art popular. I jo sóc hooligan de l'art popular.

Enamorat més de l'origen que de l'estètica en sí, he decidit adquirir una òptica de plàstic per la càmera per tal d'experimentar una mica. Tan aviat com m'arribi us ensenyaré què es pot gravar amb un objectiu de plàstic. Que Facebook compra Instagram per un bilió? Doncs em compro un objectiu  per 18 euros. Serà com una HOLGA?

dimecres, 11 de gener del 2012

Ètica dels mitjans: Els calers del futbol

Tota aquesta parrafada és part d'un treball que he fet per un curs anomenat "Media Ethics". Com sempre vaig a última hora i per guanyar temps l'he escrit en català i ara l'he de traduir per entregar-lo.

Pel meu treball he buscat un tema del qual no tinc una opinió formada. Tinc una lleugera sospita però en el moment que escric aquesta introducció no estic en condició de defensar cap de les dues postures amb força i arguments clars. Finalment he deixat de banda temes dels quals tinc una clara i inamovible opinió com per exemple la absoluta manca d'ètica que demostren els mitjans centre-europeus quan justifiquen en nom de no sé ben bé què l'actual govern antidemocràtic instaurat per la banca a Grècia. He estat buscant molts temes però al final tots eren de tall polític. Finalment, un dia buscant quina quantitat de diners ha injectat el govern espanyol a la banca per compar-ho amb els diners que ara diuen que falten, se'm va ocórrer un tema del que he parlat mil vegades i mai m'he posicionat clarament: “És una vergonya el que cobren els futbolistes”, “Com pot ser que pel fitxatge d'un jugador es paguin tants milions d'euros?” Sóc un gran aficionat al futbol però també m'esgarrifo quan sento les quantitats de diners que mou el futbol, tanmateix, entenc que la indústria de l'entreteniment sol moure aquestes quantitats de diners i el futbol, a dia d'avui, és indústria de l'entreteniment. Així doncs,  aquesta serà meva pregunta: És ètic que el futbol mogui tants diners?

Per reduir el camp de recerca agafaré dos exemples que utilitzaré durant tot l'assaig com a referència: El meu equip Futbol Club Barcelona i la competició que segueixo amb més emoció: La UEFA Champions League.

La temporada 2011/2012 el meu equip Futbol Club Barcelona (Barça) va guanyar la UEFA Champions League (CL). La final va ser contra el Manchester United. La temporada 2009/2010 la final va ser la mateixa Barça contra Manchester United i per primera vegada la CL va superar en audiència la Super Bowl americana1. Més de 200 canals de més de 50 països retransmeten la CL arreu del món2. Duran la passada edició de la CL els equips participants es van repartir €754.1m en concepte de drets televisius3. D'aquests el Barça en va rebre €51m. El fitxatge més important del barça aquest any ha estat el del català Cesc Fabregas. El cost de l'operació ha estat de €29M més €10M de variables. El jugador cobrarà 6 milions d'euros cada temporada. Però d'on surten tots aquests diners? Dels patrocinadors directes i de les televisions d'arreu del món. I perquè les televisions inverteixen aquests diners en obtenir els drets de la CL? Perquè la CL és un contingut audiovisual que atreu molta audiència. Això significa grans oportunitats publicitàries. Per exemple, un anunci de 30 segons durant la darrera final de la CL es pagava de mitja a 200.000₤ (242.233€) Sky Sports, per exemple, (cadena britànica) va ingressar 10 milions de lliures en concepte de publicitat emetent aquest partit4.

Cal entendre la UEFA Champions League com un gran esdeveniment del món de l'entreteniment i l'espectacle. És en aquest lloc on les xifres que acabo de mencionar cobren sentit. La indústria de l'entreteniment mou molts diners i és en aquest context, en el que un videojoc com Call of Duty genera un bilió de Dòlars en vendes5 o en el que un actor de 22 anys com Daniel Radcliffe
guanya 41 milions de dòlars durant l'any 20096 que el sou de Cesc Fabregas o  Messi (€10.5m) i els drets televisius no desentonen.

Ara bé, si comparem el preu d'una entrada a tribuna per un Barça Real Madrid és de 251€7 o els 200.000€ que Leo Messi guanya cada setmana amb el salari mínim interprofessional al Regne d'Espanya (641,40€) els números són una insultants.

Com ja he dit en la introducció no tinc una opinió formada. Anem a veure que me'n diu la caixa de Potter.

El fet analitzat és que en l'actual context del model econòmic imperant les xifres que provenen del món del futbol poden semblar immorals. Com pot un país permetre que les jubilades no arribin a final de més i que un jove de 22 anys cobri 200.000€ setmanals pel fet de tenir una condició física i psicològica excel·lent i disposar d'habilitats especials jugant amb una pilota? La diferència potser és que molt poca gent o ningú es preocupa d'aquella iaia concreta mentre que el jove de 22 anys té 109 milions de persones mirant-lo i esperant quelcom meravellós d'ell. Ens trobem davant un cas de forta controvèrsia.

Professionalment el dilema es resol ràpidament. El futbol, o la Champions League en aquest cas, és un producte excel·lent que té un fort seguiment arreu d'Europa i del món en general. Els sous dels futbolistes són part d'una escala salarial. Que un jugador xuti una pilota mig metre més a la dreta o a l'esquerra omple converses arreu del continent, omple pàgines de diaris, omple minuts de televisió i ràdio, genera il·lusió, expectació i tot això genera molts llocs de treball. Des del jardiner del camp, al camioner de la distribuïdora de begudes que subministra l'estadi, passant pel noi que talla les entrades o la senyora de la neteja del diari esportiu. No oblidem el munt de maquinetes d'afaitar i cotxes que es venen a les mitges parts dels partits.

El punt de vista professional ens fa canviar l'enfocament moral ja que un cop exposat el fet que el salari dels jugadors o els números vertiginosos del futbol formen part d'una indústria gegant que mou bilions seria ingenu contraposar el sou dels futbolistes amb les condicions de la gent empobrida durant els darrers anys. En tot cas, la contraposició hauria de ser entre “La indústria de l'entreteniment i la justícia social” i això, irremeiablement a qüestionar-nos el sistema econòmic vigent. Vull dir que una crítica al salari que percep una estrella del futbol sinó va acompanyada d'una crítica a l'industria de l'entreteniment en general és un gran acte de cinisme.

Els principis i la moralitat cristiana que regenta la meva cultura fan injustificable el patiment dels indefensos: Nens i avis. I la situació econòmica del meu país està colpejant amb força aquesta gent.  Els principis judeo-cristians que regenten les cultures de la riba nord del mediterrani requereixen que aquell que pot i té ajudi aquell que no pot ni té. Possiblement és per això que el meu equip té un acord amb UNICEF i amb diverses fundacions pro-infants. No podem restar impassibles davant aquesta violació de la pròpia moral i intentem compensar-ho amb accions com aquesta. Una actitud molt Aristotèlica.

En aquest cas els meus valors morals i professionals xoquen. Entren en conflicte. Però regirant entre els diversos principis tractats durant el curs em recolzaré en el principi de Mill  per assegurar que en mig del capitalisme és del tot ètic el sou que perceben els futbolistes i els diners que mou aquest gran espectacle. El futbol només és una part de la indústria en la que pretenc fer carrera.  Si algú vol buscar falta d'ètica haurà d'anar més enllà i assenyalar directament el sistema econòmic imperant.