Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Classe Obrera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Classe Obrera. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 d’abril del 2012

De la URSS al Facebook via Instagram


Ahir es va fer pública l'adquisició d'Instagram per part de Facebook. Tots sabem què és Instagram, tots hem pecat, darrerament, de dir o pensar “aquesta foto és d'estètica Instagram”. Les imatges amb filters aplicats d'Instagram s'han fet molt populars. Quin és l'origen però d'aquesta estètica, d'aquest look?


La curiositat és un combustible bàsic per a les ments creatives i moltíssims joves nascuts o crescuts en la fotografia digital han descobert les aberracions cromàtiques de l'antiga pel·lícula fotogràfica, el film, disparada a través de determinades càmeres gràcies als filtres d'Instagram. Aquesta curiositat pels orígens d'aquesta estètica ha resultat en una comunitat de persones força actives i, com no, en una empresa que ha fet d'aquest interès el seu mercat: lomography.





L'estètica “instagram” neix a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques de la mà de l'empresa armamentística i d'òptica LOMO. Aquesta empresa (nacionalitzada evidentment) amb base a Leningrad va rebre l'encàrrec de produir una càmera fotogràfica compacta que permetés a tothom fer fotografies sense necessitat de cap coneixement previ. Lomo va prendre com a referent la japonesa Cosina CX-1. Així va néixer la LOMO LC-A.



Podeu llegir aquí com aquesta joia Soviètica va captivar un bon nombre de fotògrafs europeus. La particularitat del seu color i el lleuger desenfocament de les imatges va crear escola donant pas a la Lomographic Society International (LSI). La LOMO LC-A fou un gran èxit comercial. Un munt d'empreses es van posar a fabricar càmeres inspirades en la LOMO. La majoria d'elles, però, estaven fabricades amb materials barats i rudimentaris. Això donà pas a aberracions òptiques i cromàtiques molt particulars. Entre aquestes imitacions trobem la HOLGA. Una càmera nascuda al mateix any que jo però a Hong Kong.



L'empresa Austríaca “Lomographische AG” és la que està traient rèdit i potenciant aquest mercat. En aquesta secció del seu portal trobareu totes les LOMO i descendents que estan tornant a fabricar i vendre. Són realment molt boniques. El capitalisme però no dóna garanties a aquells que creen un mercat i de seguida surten competidors. El que més m'ha cridat l'atenció, i no pas per la curiositat de ser del mateix any que jo, és la HOLGA. Hi ha una gent que està fabricant òptiques de plàstic que es poden utilitzar amb les EOS o les Nikon. Això és flipant.



És cert que tota aquesta gent que ara ven remakes i accessoris basats el la LOMO deu la major part del seu mercat al fenomen Instagram i a la curiositat dels seus usuaris més creatius. És cert que aquesta estètica és un fenomen de masses (a 2012, llegeixi's enorme mercat) i el bilió de dòlars que Facebook ha pagat per ficar-hi grapa així ho confirma. El que no és cert, però és que l'estètica “instagram” sigui banal, esnob i pròpia del capitalisme. En tot cas la banalitat i l'esnobisme propis del capitalisme resideixen en les ments.

L'estetica LOMO va ser rescatada i popularitzada per estudiants austríacs de visita a un país del bloc soviètic. Aquesta estètica ha ressuscitat amb un nou nom "Instagram" per mitjà de fotografies fetes des de l'iphone d'adolescents de classe mitja (allí on la tinguin). Però això no és dolent, al contrari. No oblidem que l'esperit original de LOMO ja era aquest: Acostar l'ofici/afició de la fotografia al gruix de les classes populars. Als països que ens estem quedant sense classe mitja l'iphone no seria un bé propi del “gruix de les classes populars” però tampoc ho era la LOMO que per molt popular que fos no estava pas a l'abast de tothom.

Les fotos de les classes populars són cultura popular i la cultura popular només necessita una cosa per convertir-se en l'art popular: La capacitat de fer sentir coses. Si un adolescent(o algú ja crescudet) amb un iphone o android és capaç de fer sentir coses a qui mira les seves fotos està fent art popular. I jo sóc hooligan de l'art popular.

Enamorat més de l'origen que de l'estètica en sí, he decidit adquirir una òptica de plàstic per la càmera per tal d'experimentar una mica. Tan aviat com m'arribi us ensenyaré què es pot gravar amb un objectiu de plàstic. Que Facebook compra Instagram per un bilió? Doncs em compro un objectiu  per 18 euros. Serà com una HOLGA?

divendres, 8 de juliol del 2011

The Corner . Una visió semiòtica sobre "una narració real"

A continuació enganxo gran part del treball sobre la mini sèrie "The Corner" que ens va permetre fer en Gerard Coll. La lectura en format bloc és incòmode. Si algú hi està interessat deixeu-me un comentari i us el faré arribar en pdf sense cap problema. Jo ja n'he tret tot el que en podia treure: He disfrutat molt fent-lo. Hi falten les parts del Nacho Doncel i de la Lorena Ruiz, companya de fatigues durant aquest segon semestre del curs 2010/2011.

Presentació
Hem escollit The Corner perquè és una narració sobre uns fets i unes realitats molt concretes però, creiem, que en el fons representa la pena que pesa sobre els barris populars majoritàriament afroamericans de les grans ciutats dels Estats Units d'Amèrica.


The Corner té molts nivells de significat. No és un pamflet. No és una lliçó de l'autor al lector. La narració de The Corner es consumeix com una exposició “objectiva” dels fets. Ens encurioseix saber, desgranar, identificar com es construeix aquesta narració. Com s'aconsegueix que “una colla de negres traficants i/o drogoaddictes” esdevinguin víctimes. Ens interessa veure quines estratègies s'utilitzen per personificar en una cantonada d'una ciutat d'un país i una família del mateix barri, el problema de gran part d'una classe social.


Volem analitzar com The Corner ens ajuda a entendre com l'exclusió social, l'atur, la precarietat, la manca d'oportunitats, la drogodependència són un conjunt de problemes que recauen sobre un grup social molt concret. The Corner no busca culpables. The Corner ens mostra les víctimes d'un problemàtica. The Corner ni tan sols busca mostrar els orígens d'aquesta problemàtica. Sols ens mostra una cantonada i uns individus que en realitat representen moltes ciutats del món on una determinada classe social és protagonista, víctima i culpable d'un problema que no l'enriqueix a ella: La droga.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Propaganda hipermedia

Potser dient-ne vídeos interactius ja podria passar però el nom es queda curt. Si en dic propaganda hipertextual m'he d'explicar massa, he d'explicar que per "text" entenc tot contingut. Si explico això, corro el risc que algú em contradigui i acabi discutint sobre una qüestió que no ve al cas.

Estic intentant aportar alguna cosa en el camp de la comunicació i la propaganda a l'assemblea. Aquest cop he intentat crear un eixam de vídeos intertextuals (en el sentit Eco de la paraula text) per explicar als veïns de Berga què han estat i què han suposat els Punts de Trobada organitzats per la Candidatura d'Unitat Popular.

Vídeo llançadora

dimecres, 15 de desembre del 2010

La classe obrera del cine

La terra que l'enemic franquista ha tirat al damunt de la fosa comú on descansa la nostra història recent ens priva de molts coneixements, veritats, vergonyes alienes i orgulls propis.

Avui he xocat amb un llibre escrit per un castellà (de Valladolid) que parla de la nostra història com si fos seva i no, precisament, en clau de ciutadà del món. El llibre es diu HISTORIA DEL MOVIMIENTO OBRERO EN LA INDUSTRIA ESPAÑOLA (al loro!) DEL CINE 1931-1999. Heu de tenir en compte que no parla de pel·lícules sinó de la classe obrera que treballa/va en aquesta indústria. L'autor es diu Emeterio Diez Puerta i principalment parla del nostre país i de Madrit.

És de calaix que he començat a passar pàgines de manera endimoniada ignorant introduccions, pròlegs, agraïments, dades editorials i altres organitzacions tipogràfiques de nul interès (per mi) fins a trobar la revolució obrera del 36.