La classe obrera del cine

La terra que l'enemic franquista ha tirat al damunt de la fosa comú on descansa la nostra història recent ens priva de molts coneixements, veritats, vergonyes alienes i orgulls propis.

Avui he xocat amb un llibre escrit per un castellà (de Valladolid) que parla de la nostra història com si fos seva i no, precisament, en clau de ciutadà del món. El llibre es diu HISTORIA DEL MOVIMIENTO OBRERO EN LA INDUSTRIA ESPAÑOLA (al loro!) DEL CINE 1931-1999. Heu de tenir en compte que no parla de pel·lícules sinó de la classe obrera que treballa/va en aquesta indústria. L'autor es diu Emeterio Diez Puerta i principalment parla del nostre país i de Madrit.

És de calaix que he començat a passar pàgines de manera endimoniada ignorant introduccions, pròlegs, agraïments, dades editorials i altres organitzacions tipogràfiques de nul interès (per mi) fins a trobar la revolució obrera del 36.

Els 30 passos de Doc Comparato

Una de les primeres coses que es poden intuir quan es comença a tontejar amb el guió és que el mètode guanyador per afrontar-ne l'escriptura és el de la guerra de desgast. Dit de manera menys dramàtica: la reescriptura és clau. Escriure, llegir i reescriure. Rellegir i reescriure, rellegir i reescriure, rellegir i reescriure. El mestre brasiler Doc Comparato ens facilita 30 passos a seguir que ens ajudaran a que la relectura critíco-analítica dels nostres projectes sigui més eficient. En conseqüència millorarem la reescriptura. En conseqüència (potser)farem algun guió.

1. Té contingut? Quina és la relació directa entre la temàtica i el públic?

2. Com és el punt de partida? Impacta? Les premisses són correctes? L'interès és creixent?

3.  Hi ha emoció? Creus que el públic pot sentir-s'hi identificat?

4. Hem plantejat el problema massa aviat? Massa tard?

5. Les informacions tenen el grau de claredat desitjat?

6. Les exposicions de motius, fets i accions són implícites o explícites? Es dóna prou informació?

7. Si hi ha flashbacks, flashforwards o inserts, estan ben situats? Ajuden l'acció dramàtica?

8. El protagonista actua com a tal? Genera empatia?

9. Hi ha una atenció creixent? La corba dramàtica és ascendent?

10. El conflicte és crucial? Important? Universal?

11. El plot està totalment exposat? La història és prou clara?

12. És real? Creïble? Probable?

13. Reflexionem sobre el significat del conflicte.

14. Hi ha una acceleració de l'acció fins al punt culminant?

15. El perfil d'alguns personatges és original? Definitori?

16. Els valors dels personatges tenen consistència?

17. La relació problema/situació és directa? Comporta conflicte?

18. Hi ha clímax? On?

19. Hi ha suspens? On?

20. Hi ha anticipacions? N'hi ha prou?

21. Hi ha un interès general? S'ha desenvolupat l'expectativa?

22. L'expectativa és present en el suspens? I en les sorpreses?

23. L'exposició, les informacions i la presentació dels personatges, problemes i situacions són moltes? Poques? Són exagerades?

24. Hi ha conclusió? Què significa aquesta conclusió?

25. En alguns moments els personatges parlen més que no actuen?

26. Els diàlegs tenen naturalitat? Tenen estil?

27. En els diàlegs, cada intervenció en motiva una altra?

28. Cada escena motiva la següent?

29. L'estructura general és creativa?

30. Estem satisfets amb el guió?

Els passos del senyor Comparato no són matemàtics ni infalibles però sí que són una bona pauta per quan un no sap per on agafar-se a reescriure un borrador.

Aquesta informació s'ha extret del llibre de Doc Comparato  " El Guió: Art i ciència d'escriure per al cinema i la televisió "

Joining blogger

Fins aquesta setmana he tingut el bloc incrustat a l'espai web de la productora berguedana Media Llampec. Aquest espai web és una instal.lació Joomla i això, sumat a la seva baixa rellevància, en dificulta encara més la visibilitat.

Bé, decidit, doncs, a ser llegit per gent que no em conegui opto per donar per innaugurat aquest bloc. Tinc la intenció d'escriure de tecnologia  relacionada amb la producció audiovisual, de entreteniment interactiu, de clips i obres que m'interessin i, finalment, de la dictadura de la hiperrealitat. Hiperrealitat creada pels professionals de la comunicació i el periodisme que , a instàncies d'aquells que els dónen de menjar, creen una normalitat cada vegada més difícil de creure.