dimecres, 11 de gener de 2012

Ètica dels mitjans: Els calers del futbol

Tota aquesta parrafada és part d'un treball que he fet per un curs anomenat "Media Ethics". Com sempre vaig a última hora i per guanyar temps l'he escrit en català i ara l'he de traduir per entregar-lo.

Pel meu treball he buscat un tema del qual no tinc una opinió formada. Tinc una lleugera sospita però en el moment que escric aquesta introducció no estic en condició de defensar cap de les dues postures amb força i arguments clars. Finalment he deixat de banda temes dels quals tinc una clara i inamovible opinió com per exemple la absoluta manca d'ètica que demostren els mitjans centre-europeus quan justifiquen en nom de no sé ben bé què l'actual govern antidemocràtic instaurat per la banca a Grècia. He estat buscant molts temes però al final tots eren de tall polític. Finalment, un dia buscant quina quantitat de diners ha injectat el govern espanyol a la banca per compar-ho amb els diners que ara diuen que falten, se'm va ocórrer un tema del que he parlat mil vegades i mai m'he posicionat clarament: “És una vergonya el que cobren els futbolistes”, “Com pot ser que pel fitxatge d'un jugador es paguin tants milions d'euros?” Sóc un gran aficionat al futbol però també m'esgarrifo quan sento les quantitats de diners que mou el futbol, tanmateix, entenc que la indústria de l'entreteniment sol moure aquestes quantitats de diners i el futbol, a dia d'avui, és indústria de l'entreteniment. Així doncs,  aquesta serà meva pregunta: És ètic que el futbol mogui tants diners?

Per reduir el camp de recerca agafaré dos exemples que utilitzaré durant tot l'assaig com a referència: El meu equip Futbol Club Barcelona i la competició que segueixo amb més emoció: La UEFA Champions League.

La temporada 2011/2012 el meu equip Futbol Club Barcelona (Barça) va guanyar la UEFA Champions League (CL). La final va ser contra el Manchester United. La temporada 2009/2010 la final va ser la mateixa Barça contra Manchester United i per primera vegada la CL va superar en audiència la Super Bowl americana1. Més de 200 canals de més de 50 països retransmeten la CL arreu del món2. Duran la passada edició de la CL els equips participants es van repartir €754.1m en concepte de drets televisius3. D'aquests el Barça en va rebre €51m. El fitxatge més important del barça aquest any ha estat el del català Cesc Fabregas. El cost de l'operació ha estat de €29M més €10M de variables. El jugador cobrarà 6 milions d'euros cada temporada. Però d'on surten tots aquests diners? Dels patrocinadors directes i de les televisions d'arreu del món. I perquè les televisions inverteixen aquests diners en obtenir els drets de la CL? Perquè la CL és un contingut audiovisual que atreu molta audiència. Això significa grans oportunitats publicitàries. Per exemple, un anunci de 30 segons durant la darrera final de la CL es pagava de mitja a 200.000₤ (242.233€) Sky Sports, per exemple, (cadena britànica) va ingressar 10 milions de lliures en concepte de publicitat emetent aquest partit4.

Cal entendre la UEFA Champions League com un gran esdeveniment del món de l'entreteniment i l'espectacle. És en aquest lloc on les xifres que acabo de mencionar cobren sentit. La indústria de l'entreteniment mou molts diners i és en aquest context, en el que un videojoc com Call of Duty genera un bilió de Dòlars en vendes5 o en el que un actor de 22 anys com Daniel Radcliffe
guanya 41 milions de dòlars durant l'any 20096 que el sou de Cesc Fabregas o  Messi (€10.5m) i els drets televisius no desentonen.

Ara bé, si comparem el preu d'una entrada a tribuna per un Barça Real Madrid és de 251€7 o els 200.000€ que Leo Messi guanya cada setmana amb el salari mínim interprofessional al Regne d'Espanya (641,40€) els números són una insultants.

Com ja he dit en la introducció no tinc una opinió formada. Anem a veure que me'n diu la caixa de Potter.

El fet analitzat és que en l'actual context del model econòmic imperant les xifres que provenen del món del futbol poden semblar immorals. Com pot un país permetre que les jubilades no arribin a final de més i que un jove de 22 anys cobri 200.000€ setmanals pel fet de tenir una condició física i psicològica excel·lent i disposar d'habilitats especials jugant amb una pilota? La diferència potser és que molt poca gent o ningú es preocupa d'aquella iaia concreta mentre que el jove de 22 anys té 109 milions de persones mirant-lo i esperant quelcom meravellós d'ell. Ens trobem davant un cas de forta controvèrsia.

Professionalment el dilema es resol ràpidament. El futbol, o la Champions League en aquest cas, és un producte excel·lent que té un fort seguiment arreu d'Europa i del món en general. Els sous dels futbolistes són part d'una escala salarial. Que un jugador xuti una pilota mig metre més a la dreta o a l'esquerra omple converses arreu del continent, omple pàgines de diaris, omple minuts de televisió i ràdio, genera il·lusió, expectació i tot això genera molts llocs de treball. Des del jardiner del camp, al camioner de la distribuïdora de begudes que subministra l'estadi, passant pel noi que talla les entrades o la senyora de la neteja del diari esportiu. No oblidem el munt de maquinetes d'afaitar i cotxes que es venen a les mitges parts dels partits.

El punt de vista professional ens fa canviar l'enfocament moral ja que un cop exposat el fet que el salari dels jugadors o els números vertiginosos del futbol formen part d'una indústria gegant que mou bilions seria ingenu contraposar el sou dels futbolistes amb les condicions de la gent empobrida durant els darrers anys. En tot cas, la contraposició hauria de ser entre “La indústria de l'entreteniment i la justícia social” i això, irremeiablement a qüestionar-nos el sistema econòmic vigent. Vull dir que una crítica al salari que percep una estrella del futbol sinó va acompanyada d'una crítica a l'industria de l'entreteniment en general és un gran acte de cinisme.

Els principis i la moralitat cristiana que regenta la meva cultura fan injustificable el patiment dels indefensos: Nens i avis. I la situació econòmica del meu país està colpejant amb força aquesta gent.  Els principis judeo-cristians que regenten les cultures de la riba nord del mediterrani requereixen que aquell que pot i té ajudi aquell que no pot ni té. Possiblement és per això que el meu equip té un acord amb UNICEF i amb diverses fundacions pro-infants. No podem restar impassibles davant aquesta violació de la pròpia moral i intentem compensar-ho amb accions com aquesta. Una actitud molt Aristotèlica.

En aquest cas els meus valors morals i professionals xoquen. Entren en conflicte. Però regirant entre els diversos principis tractats durant el curs em recolzaré en el principi de Mill  per assegurar que en mig del capitalisme és del tot ètic el sou que perceben els futbolistes i els diners que mou aquest gran espectacle. El futbol només és una part de la indústria en la que pretenc fer carrera.  Si algú vol buscar falta d'ètica haurà d'anar més enllà i assenyalar directament el sistema econòmic imperant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada